Eva Dénia publica el tercer disc de versions de Georges Brassens

Tercer disc de versions de Georges Brassens de la cantautora Eva Dénia, Merci Brassens (Mésdemil). Què tindrà Brassens per generar tanta passió per la versió? A França cada any es publiquen versions del cantant de Sète, des dels més indies fins als que somnien amb l’èxit i els diners en programes televisius, també el toquen els músics de carrer al metro o en una plaça qualsevol de la França rural. Un home tant lluny de la sofisticació i l’esnobisme de París, senzill, ell, el bigot i la guitarra, una poesia irònica i punyent, un observador privilegiat de les relacions entre humans. Màxima figura inspirativa pel naixement de la nostra nova cançó. Paco Ibáñez, Serrat, Miquel Pujadó, Mishima n’han fet versions, Labordeta i l’Ovidi eren uns Brassens de secà, i arribem és clar a Eva Dénia.

Acompanyada per Merxe Martínez

A Merci Brassens toca en companyia de Merxe Martínez al violoncel en unes musicacions prou fidels a les originals amb el puntet jazz que aporta el violoncel, un repertori que pren algunes cançons emblemàtiques (“Il n’y a pas d’amour heureux” amb un text del poeta Louis Aragon, “Pobre Martí” en valencià, “La canne de Jeanne”) i d’altres se n’ixen del top ten del Spotify. Son germà Carles Dénia s’ha encarregat de la producció i es nota la seua mà en alguna cançó, quan entremig apareixen cordes valencianes i també en un bonus track que es fa massa curt a colps de cajón flamenco.