5 coses que li passen als valencians en Barcelona (2a part)

La diversitat de llengua catalana fa que, de vegades, un valencià i un català visquen situacions còmiques a causa de les xicotetes diferències lingüístiques. Fins i tot, entre valencians i entre els mateixos catalans ocorre. Un castellonenc del nord usa el verb “sortir”, mentre que la gran majoria dels valencians fa servir “eixir”, un verb que ens caracteritza molt.

També els valencianoparlants de les comarques de l’Horta, la Ribera i Camp de Túria són únics en l’ús del pretèrit perfet simple. Aquesta diferència ha generat “discussions” entre, per exemple, un valencià de l’Alcoià i un altre de l’Horta Nord: «que no, que això de l’aní, pugí, torní no és valencià, parles malament! És vaig anar, vaig pujar i vaig tornar!», mentre el de València se’l mira amb cara d’incredulitat.

La primera remesa d’articles sobre 5 coses que li passen als valencians en Barcelona va tindre molt bona rebuda per part de les usuàries. Fins i tot, el periodista català i director adjunt del periòdic de La Vanguardia, Enric Juliana, va compartir l’article al seu Twitter.

5 coses que passen als valencians en Barcelona https://t.co/r8D0go05pt vía @tresdeu

— Enric Juliana Ricart (@EnricJuliana) 22 de març de 2017



Ara tornem amb una nova entrega de paraules valencianes que, de segur, han generat situacions curioses a molts i moltes valencianes que han visitat o hi viuen a Barcelona. És ben sabut que són molts els valencians que han emigrat cap a terres catalanes, sobretot a Barcelona.  És per això que, aquestes situacions lingüístiques curioses en són ben nombroses.   

1.- L’OU QUE FA PUENTING

A més d’un, l’ou fregit sucat amb pa li ha salvat algun que altre sopar. Un gest senzil, el de remullar un pessic de pa en el rovell de l’ou poc feta, que per a moltes persones resulta un autèntic plaer de la vida. No obstant això, hi ha més d’una manera per a dir “ou fregit“. A Catalunya es coneix com l’ “ou ferrat”, a Mallorca s’arriba a dir “ou frit”, però, a algunes zones del País Valencià, a aquest luxe culinari li diuen “ou deixat caure”. És obvi. Un ou que, per a fregir-se, ha de fer puenting en direcció a l’oli de la paella. Però, per a enrevessar-ho més, imagina’t a un valencià dient-ho ràpid: oudisacaure. Què es pensarà un català quan li ofereixen per sopar un oudisacaure?

 

2.- LES MONGES: DEL CONVENT A LA PAELLA

La bajoqueta, el garrofó i la tavella són com La Pinta, La Niña y la Santa María de la paella. Però un d’ells, la bajoqueta, pot arribar a crear confusió. La paella s’associa als valencians, però, de paella se’n menja a molts llocs. En tant que qualsevol menjar es faça en eixe recipient, se li dirà “paella”. A l’hora de fer-la, si un català està amb les mans en la massa i li demana a un ajudant valencià “Passa’m les mongetes que les llançaré ja a la paella”, la situació pot arribar a ser dantesca. “Per què un català voldrà que pose monges xicotetes en una paella, millor deixar-les tranquil·les en el convent?”, pensarà un valencià.

 

3.- SI JO TINGUERA UNA GRANERA

Agranar la casa és un fet quotidià. Imagina’t la primera vegada que un company de pis valencià li diu a un altre company de pis català: “Hui et toca agranar a tu!”. El català entendrà que haurà de fer de tot, menys escombrar amb una escombra. “Tal volta aquest valencianet voldrà dir que agafe els grans d’arròs per a la paella?”, pensarà el/la catalana.

 

4.- VALENCIÀ/NA, NO compres botifarres en Barcelona

“Fes-me el favor de comprar-me mig quilo de botifarra, que vull fer un blanc-i-negre per a esmorzar ara a les 12h”, li demana el favor un valencià a un català. I el català, tot pagat perquè ha ajudat a matar la gana al valencià. Però el de la terreta, en obrir la borsa de la compra i no trobar la botifarra negra enlloc, pot emportar-se un ensurt de pensar que el desitjat esmorzar, de negre, no en tindrà ni el socarrat.

 

5.- VALENCIANS I CATALANS ENFRONTATS PELS PÈLS

A més d’un català se li haurà quedat cara de pòquer en comprovar que aquell monyo que diu el valencià que té malament no està per enlloc. “No veig cap cabell recollit, no deies que tenies el monyo malament?”, podria dir un català. Allò que els catalans diuen “cabells”, al País Valencià ho nomenen “monyo”, ja que per als catalans el “monyo” és cabell recollit amb una pinça o goma per a fer cues. Llavors, com li diuen al monyo els valencians? Ací és quan apareix la inventiva i la gràcia valenciana. En funció del recollit li podran dir: pirri, recollit –recojido per als més castellanitzats-, monyet, topo, topet… I clar, quina cara farà el català quan un valencià li diga que porta un animal com el talp agafat als cabells? El del Principat es pensarà que els valencians li prenen el pèl.